Propostes de futur de la mà de Joan Majó
Ja han passat vuit anys des de que va començar la crisi que, a causa de la globalització, va afectar – i encara afecta en alguns casos- tot el món. Vuit anys en els que economistes, analistes, polítics i altres experts han debatut i analitzat a tort i a dret causes i conseqüències, sempre guiats per la recerca de mesures immediates i solucions visibles. Doncs bé, Joan Majó, en el seu llibre Després de tocar fons. Viure i treballar després de la crisi ha volgut anar un pas més enllà, reflexionant no només sobre el que ens ha portat a aquesta situació, sinó proposant solucions i alternatives per a sortir de la crisi a llarg termini. Solucions que passen per la reconversió de la societat, de mans de la tecnologia, i la visió de futur. I tot en unes assequibles 170 pàgines.
Natural de Mataró, Joan Majó es va doctorar en Enginyeria Industrial per la Universitat Politècnica de Catalunya, encara que és conegut per la seva tasca com a empresari i polític. Entre els anys 1985 i 1986 va ser Ministre d’Indústria i Energia en el govern de Felipe Gonzalez, després de ser alcalde de la seva ciutat natal durant 4 anys. Posteriorment es va dedicar a l’àmbit empresarial, centrant-se en el món de les telecomunicacions, la ciència i la investigació a nivell europeu. Va arribar a ser director de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió fins l’any 2008.
Aquesta experiència que el precedeix el dota de suficient autoritat com per parlar de forma subjectiva i personal de temes com l’energia, les tecnologies de la comunicació, la salut i l’educació. Qüestions que aborda des d’una perspectiva visionària, molt avançada al temps en el que publica el llibre, l’any 2010.
Hem tocat fons. Aquesta és la hipòtesi de la que parteix Majó en el pròleg del seu llibre, en el que sosté que la crisi ha marcat un abans i un després pel món. De fet, l’escriptor afirma que ha suposat “la fi d’una etapa” que ha de permetre replantejar actituds i conductes; tota una declaració d’intencions per part de l’autor, que encara la crisi no com una tragèdia, sinó com una oportunitat necessària de canvi.
Aquesta visió renovadora i transformista queda palesa durant tot el llibre, estructurat en tres parts que formen una cronologia lògica i permeten al lector situar-se en tot moment. Majó primer ens parla de les causes i les conseqüències de la crisi, titulant aquesta primera part com “Una mirada enrere amb perspectiva”.
Amb un estil entenedor i clarificador que caracteritza tot el llibre, l’autor fa referència a com es va generar la crisi financera que va acabar desembocant en el col·lapse de l’economia mundial, és a dir, en una crisi econòmica. No es queda aquí, però, i també fa una forta distinció en termes molt senzills entre el que va passar als Estats Units i a Espanya, incidint en que els nuclis de les dues crisis no van ser els mateixos (el sector financer als EEUU i l’immobiliari a Espanya). Acaba fent una reivindicació, reclamant que “la crisi no pot ser el moment per aplicar afegits cosmètics que l’estabilitzin i l’empenyin cap endavant, sinó l’ocasió de reformes que trenquin la dinàmica que s’ha instal·lat aquestes darreres dècades”, segons les seves pròpies paraules.
Entre d’altres propostes atrevides, l’autor ressalta la importància de la creació d’una política econòmica comú a la Unió Europea – a més de la monetària-, ja que, segons ell, la cohesió és la clau per sortir de la situació de crisi.
A la segona part – “Una mirada endavant amb esperança”- , l’autor passa a dibuixar la que creu que serà la realitat futura després de la crisi, condicionada pels nous coneixements i les noves tecnologies. D’una forma molt ordenada i esclaridora, Majó descriu els avenços que, a partir del seu propi coneixement i experiència, preveu en els camps de l’energia, les tecnologies de la informació i les ciències de la salut.
Uns avenços que, per una part, vindran marcats per la utilització d’energies alternatives que evitin la contaminació i minimitzin els riscos mediambientals, com els biofuels o l’hidrogen, originant la segona revolució energètica. Per una altra part, en el camp de les TIC seran clau la connectivitat i l’accessibilitat als recursos, en un context de societat del coneixement, on el poder residirà en aquells que controlin els mecanismes d’accés als recursos immaterials i, per tant, a la informació. Així, en relació amb les ciències de la salut, Majó exposa la incipient –com diu ell- revolució de la biotecnologia, que permetrà importants progressos per curar malalties, allargar la vida, obtenir uns aliments de millor qualitat i, en un futur més llunyà, arribar a la clonació terapèutica i reproductiva.
Cal dir que l’autor exposa i explica detalladament aquests avenços, mentre que va opinant i reflexionant sobre el que suposarien per a la societat, sigui positiu o negatiu. Per tant, podríem dir que la seva perspectiva en aquest cas és: tecnologia, sí, però sense traspassar els límits del sentit; com ell mateix diu: “no tot el que és possible és bo”.
La tercera i última part del llibre en qüestió és, sense dubte, la més interessant i sorprenent de tot el llibre. A “Eines per a l’esperança”, Majó dona una lliçó de futur, d’aquelles que no deixen indiferent a ningú. La pregunta que es fa l’autor és molt evident, però a la vegada molt innovadora: per què, tractant-nos d’una societat basada en el coneixement i la informació, seguim en un model d’organització social corresponent a una societat industrial. Pensem-hi: lloc de treball predeterminat, horaris fixats, retribució segons les hores treballades... Amb els avenços dels que disposem, la flexibilitat laboral ja hauria de ser un fet i no una fita, com proclama Majó.
Entenedor, subjectiu i humil a la vegada que ambiciós, així definiria aquest llibre. A partir d’exemples comuns i comparacions amb situacions quotidianes, l’autor va esclarint tots els conceptes i reflexions que va fent al llarg del llibre, utilitzant un llenguatge planer. La presència del narrador és fa evident constantment, però és justificada: l’autor pretén transmetre la seva mirada particular de les coses, i així ho comunica en diverses ocasions. Es podria dir que és un llibre pensat per a que tothom amb els mínims coneixements pugui entendre i fer-se una idea de per què estem com estem i de quines són les nostres perspectives d’ara en endavant.
Tot i que és inevitable deixar-se portar per les seves teories de futur i imaginar-se el món utòpic que descriu d’aquí uns quants anys, a l’hora de la veritat es troba a faltar la proposta d’instruments o formes raonables i creïbles per arribar-hi. Això és donat a que es basa sobretot en el canvi de mentalitat i valors, conceptes abstractes a l’hora que extremadament complicats de modificar.
No obstant, al final del llibre sí que dona una eina potent i important per poder aconseguir el que ell anomena un “creixement econòmic en un model sostenible”, que és el que ens farà en últim terme sortir de la crisi: l’educació. Amb ella, diu l’autor, serem capaços de formar un projecte comú de futur respectant la diversitat cultural, i essent sostenibles a nivell econòmic, social i ecològic. Perquè, al cap i a la fi, i com defensa Joan Majó contundentment “som, sense cap dubte, l’espècie més poderosa i també la més perillosa”, però, “el nostre problema principal rau en l’educació i l’educació és cosa de tots”.
Títol: Després de tocar fons. Viure i treballar tot sortint de la crisi
Autor: Joan Majó
Publicació: Març de 2010
Editorial: La Magrana
Núm. pag: 171
ISBN: 978-84-7410-649-7