"Un bon país no és un país low cost: una proposta contra la indecència"

“A Espanya ens han fet creure que per tal que tothom treballi cal que els salaris siguin indignes” aquesta és una cita que es pot llegir a la contraportada de l’assaig de Miquel Puig, Doctor en Economia i amb una llarga trajectòria professional en la qual destaquen l’ensenyament i gestió universitària, la direcció general de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, així com diversos càrrecs a la Generalitat durant els anys noranta, i que demostra la tesi que defensa al llarg de tot el llibre: perquè un país sigui decent, s’han de pagar salaris decents, és a dir, s’ha d’augmentar el salari mínim.

Aquest assaig sembla la segona part de “La sortida del laberint: el camí per superar la crisi creant llocs de treball decents” publicat l’any 2013 i guardonat amb el Premi de la Societat Catalana d’Economia. Dic això, perquè com es pot apreciar en el títol tot gira entorn la decència, la decència d’un país i la dels llocs de treball d’aquest país. Aquesta és la preocupació principal de l’autor, que insisteix en el fet que a Espanya s’han creat molts llocs de treball de baixa qualificació i remuneració per reduir l’atur. Aquest fet produeix l’efecte contrari: l’atur no disminueix, sinó que es manté en xifres elevadíssimes o fins i tot augmenta, i a més la productivitat del país cau desastrosament.

Si hagués de resumir l’assaig de Puig en cinc paraules/idees claus serien les següents: prosperitat-equitat, turisme, immigració, pensions i salari mínim. Explico el perquè. Prosperitat i equitat són els dos paràmetres que l’autor utilitza per mesurar la decència d’un país: “una societat decent és la que tracta bé els seus ciutadans”. Aquí entra en joc l’elaboració pròpia de gràfics que serveixen per comparar amb altres països la decència, o millor dit indecència, del nostre país. Per fer-nos una idea, Espanya només es troba per sobre dels països llatinoamericans en termes de decència.

Turisme. Sector que podria ser la solució de molts dels nostres problemes i acaba sent un dels principals causants. Segons Puig, en aquest sector s’ha proliferat la creació de llocs de treball de baixa qualificació i remuneració, i aquests, incentiven l’abandonament escolar, l’arribada d’immigrants i la sobre qualificació de molts universitaris que no troben llocs de treball que s’ajustin als seus estudis. El què s’hauria de fer, diu Puig, és apujar salaris i preus d’aquest sector. La pujada de preus no suposaria una baixada de turistes, ja que Espanya gaudeix de millors atractius que altres països com Alemanya i Suïssa amb preus molt més alts i molt turisme.

Aquest terme ens porta a la immigració. Tema delicat i que va apareixent com a problema, però també com a solució, al llarg de l’assaig. L’autor arriba a pensar en la immigració selectiva i els seus arguments són que els qui arriben de fora tenen una baixa qualificació i estan disposats a ocupar llocs de treball d’aquest tipus, i a més, segons els seus càlculs, són negatius per la sostenibilitat de l’estat del benestar. Tot i que tracta el tema amb cura, penso que la conclusió que sembla que extreu no dista de la decència econòmica però sí que ho fa de la moral.

Pel que fa a les pensions, l’autor dibuixa un futur ben negre. Cosa que no critico, ja que la seva argumentació, com durant tot l’assaig, es recolza en dades i estudis qualificats i a més, acostuma a presentar els arguments contraris als seus, i explica el perquè creu que són erronis. Aquest domini de l’argumentació, juga molt a favor seu. Tornant al sistema de pensions, a llarg termini serà insostenible, ja que “la demografia que fins ara ha ajudat a pagar les pensions, ara hi jugarà en contra”. L’autor no té dubtes de què passarà si Espanya no canvia el seu model productiu: “el model de creixement espanyol, basat en la baixa productivitat, porta inexorablement al col·lapse del sistema de pensions tal com el coneixem i a transformar-lo en un sistema de beneficència, cosa que ja s’està produint a còpia d’establir topalls cada cop més baixos a les pensions més altes”.

El darrer punt clau és el salari mínim. Podríem dir que és la qüestió protagonista de l’assaig. Tal com explica Puig el camí per arribar a ser un país decent implica tenir un salari mínim digne d’aquest nom. Tots els mots clau que he comentat giren entorn d’aquest. Puig es mostra decidit en afirmar que aquest és el punt de partida per ser un país decent i no pas les propostes dels programes polítics de Podemos (renda garantida) i Ciutadans (complement salarial).

Finalment, podríem dir que Puig té tres grans punts forts: el domini de l’argumentació, l’explicació clara i directa de les seves idees i una extensa i acurada documentació. Queda clar que és un expert de tot allò que diu i s’assegura que la tesi quedi gravada al lector a través de la repetició de la mateixa. No hi ha capítol en què no es recordi el gran problema de l’economia espanyola (“molts llocs de treball però pocs bons llocs de treball”). No només es centra en el perquè som un país indecent sinó que també indica els passos a seguir per poder treure’ns aquesta etiqueta.

Es tracta, doncs, d’un llibre per aquells que tinguin interès en el bon funcionament de l’economia d’un país, i en el context que ens trobem, per aquells qui vulguin conèixer els pilars en què hauria de descansar Catalunya si no vol ser arrossegada per la dinàmica espanyola. A l’inici del llibre l’autor fa la següent reflexió: “encara que de vegades sembli tot el contrari, aquest és un llibre optimista, perquè està construït sobre la convicció que, encara que no siguem més que un país mediocre, esdevenir un país de primera està exclusivament a les nostres mans”, lamentablement sento que l'opinió de molts després de llegir l’assaig s’allunya de l’optimisme. A banda d’obrir-nos els ulls sobre el futur catastròfic que ens espera si no canvia la dinàmica actual, la percepció de què “esdevenir un país de primera està exclusivament a les nostres mans” no em sembla del tot honesta. De moment, el primer pas (augment del salari mínim) es troba en mans dels polítics en qui justament, ara per ara, hi podem tenir de tot menys confiança. A més, aquesta mesura hauria de ser acceptada per empresaris que en la seva trajectòria han demostrat vetllar pels interessos propis i no pas pels comuns. Tant de bo tot sigui tan senzill com ho veu Puig en les darreres línies del seu assaig “en un bon país tothom que pot treballar ho fa, i tothom que ho fa guanya un bon salari”, de moment, però, crec que això s’apropa més a una utopia que a la nostra realitat.

Títol: Un bon país no és un país low cost: una proposta contra la indecència

Autor: Miquel Puig

Publicació: Setembre del 2015

Editorial: Edicions 62

Núm. pag: 277

ISBN: 978-84-297-7455-9

#economia #salaris #MiquelPuig #decència #edicions62