El capitalisme nòrdic o la substitució per un model cooperativista
“Capitalisme: reforma o substitució?” ha estat el tema de controvèrsia sobre el que van discutir ahir dos col·laboradors del diari Ara, David Fernández i Miquel Puig. Tres cadires, la il·luminació blava i la insígnia del diari Ara com una protagonista més han estat l’escenografia del debat. L’exdiputat de la CUP i el doctor en economia han defensat aquest dijous vespre les seves posicions inamovibles en el cicle “I ara què?”, moderat pel periodista Antoni Bassas. L’Auditori AXA ha estat el punt de trobada on prop de 600 persones s’han aplegat per intentar descobrir l’entrellat que envolta el sistema capitalista.
El “sistema o mode de producció caracteritzat per la tècnica avançada, la propietat privada dels mitjans de producció i la recerca del benefici màxim”és la definició vàlida que utilitza l’Enciclopèdia Catalana per definir capitalisme. “Però, és aquest un sistema inevitable?”, pregunta Bassas. La reforma i la substitució són les dos respostes que capitanegen respectivament Puig i Fernández.
La primera part del debat va estar clarament dominada per un Puig ferm i decidit que definia capitalisme com quelcom “plàstic” que adopta moltes formes, les quals pots triar com si d’un Pantone es tractés. Tot i no ser idíl·lic, aquest catàleg de colors sí que és el tipus de “sistema existent que millor satisfà les necessitats socials actuals”, afegeix Puig. El doctor va repetir fins a l’avorriment que Suècia hauria de ser el paradigma del capitalisme. Emmirallant-se en els models nòrdics, va afegir que aquests “són els més civilitzats. No són el cel, perquè som a la Terra, però és millor del que tenim aquí”. En contra d’aquesta afirmació, Fernández va esgrimir que “no es tracta de fer el paradís a la Terra, sinó sortir de l’infern”.
El cupaire va al·legar, sense gaire èxit, la “voracitat de destrucció” del capitalisme i la seva conseqüent obsolescència per senilitat. En el seu parer, la substitució és l’única solució enfront un sistema que “no té cap ètica, és asocial, amoral i, sobretot, indiferent al patiment de les majories socials”. Amb tot, Puig va esfondrar els arguments de Fernández afirmant que la part “filantròpica i egoista” del capitalisme l’aporta el propi ésser humà. El sistema en sí no té sentiments perquè és una forma d’organització. En aquest sentit, es reafirmà en la seva posició de reforma, quan va ratificar la necessitat “d’encausament de l’egoisme” per tal que adopti una orientació més civilitzada.
Arribada la segona part, la gràcia i sinceritat verbal de Fernández va donar el toc humorístic al debat quan va etzibar sense embuts: “Miquel, si voleu cobrar la pensió, feu-vos anticapitalistes”. Les rialles del públic s’entregaren a favor del cupaire mentre intentava desmentir la fantasia que “el mercat lliure farà un món millor”.
La reforma o la substitució del capitalisme segueixen sent dos possibles solucions, la fórmula real d’aplicació però encara està per descobrir. Malgrat les palpables desavinences, ambdues posicions van construir un punt de confluència. I és que, segons Bassas, “la democràcia i la riquesa concentrada en poques mans no és viable”.