La il·lusió de l'harmonia
Per qué fallen els mercats. La lògica dels desastres financers.
"La il·lusió de l’harmonia” és com John Cassidy defineix el lliure mercat. Durant dècades els economistes ens han venut la falsa il·lusió de que la prosperitat resideix en la formula <<laissez faire>> i nosaltres l’hem comprat. El resultat d’aquesta compravenda ens ha abocat a la creació de fortes polítiques que avoguen per la inacció governamental fins al punt de trobar-la il·lícita, relegant el control del mercat als sectors privats més influents que actuen cegats pels propis interessos. La il·lusió va passar a ser una realitat palpable quan els governs de tot el món van començar a desmantellar el que avui coneixem com a estat del benestar, privatitzar empreses estatals i liberalitzar sectors que havien estat sota supervisió governamental. Primer foren els governs de dretes dels anys 70 amb la contrareforma conservadora de Margaret Thatcher i Ronald Reagan seguits per governs progressistes com el de Bill Clinton o Tony Blair durant els anys 80. El ideari capitalista estava impregnant la il·lusió harmònica d’estabilitat en un sistema abocat al fracàs.
Natural de Leeds, Yorkshire, John Cassidy es va graduar a la Universitat d’Oxford i amplià els seus estudis als EEUU. Primer, va cursar un màster de periodisme a Columbia i després va fer un màster d’economia a la Universitat de New York. Cassidy va emprendre la seva carrera de periodista en el Sunday Times de Londres i des del 1995 que escriu sobre economia i finances en el New Yorker. A més a més, col·labora com a columnista a Fortune i al New York Review of Books i en programes de ràdio i televisió com a especialista.
La declaració d’intencions de John Cassidy va encaminada a l’anàlisi i compliment dels grans dogmes del capitalisme clàssic. L’autor i periodista britànic emprèn un periple a través de les teories econòmiques i diferents estudis de la psicologia del consum que el porten a sustentar el seu argument de la racionalitat irracional com l’explicació del fracàs del mercat. Per tal de donar sentit analític al text, Cassidy teixeix l’argumentari teòric de l’assaig sobre un cas real: la crisi iniciada a EEUU en el 2007 amb la fallida de Lehman Brothers. És interessant observar com l’autor posa l’accent en les persones que estaven al càrrec de controlar el rumb de l’economia, més que en els mercats financers en sí. El clar protagonista del llibre és Alan Greenspan, president de la Reserva Federal durant dos dècades (1997 – 2006) i supervisor del sistema financer d’EEUU. Al llarg de l’assaig, Cassidy fa palès de la negligència o miopia del desastre amb la que Greenspan va afrontar el declivi de l’economia nord-americana en les successives bombolles financera i immobiliària.
La seva doble condició, d’economista i periodista, permeten situar el debat plantejat en el llibre en un pla més analític però amb clara vocació divulgativa. D’altra banda, el seu contacte del dia a dia amb el Wall Street impregna el seu assaig d’un grau profund de coneixement clínic de la realitat dels mercats financers nord-americans. Motiu pel qual la seva crítica descansa sobre un marc teòric consolidat i profundament acadèmic. L’estil de Cassidy passa per una narrativa pausada i contextual i es complementa amb una argumentació nodrida de dades. L’assaig és, en resum, un autèntic anàlisi i treball de recerca que no deixa al lector indiferent.
L’assaig s’estructura en tres parts temàtiques que interactuen entren elles a mode de vasos comunicants i que permeten al lector teixir una sòlida base de coneixements, tant tècnics com històrics. Cassidy exposa els elements necessaris per comprendre la mala praxis d’Alan Greenspan i el seu successor, Ben Bernanke, en la presidència de la Reserva Federal durant la gestació de les bombolles inflacionistes i l’esclat de la crisi econòmica com a conseqüència de les mateixes.
En la primera part s’analitza l’“Economia utòpica” des dels plantejaments d’Adam Smith fins a la gestió d’Alan Greenspan. Segons Cassidy, “una reacció freqüent davant de situacions extremes és afirmar que eren imprevisibles”, però el cert és que la falta de coneixements sòlids quasi mai equival a una completa ignorància. Aquesta fal·làcia és una il·lusió teòrica que regna, de manera més generalitzada, durant les èpoques de benestar abanderada sota la teoria de l’equilibri general. Per exemple, el pare de la mà invisible del mercat, Adam Smith, afirma que “el mercat competitiu s’autorregula”. Per la seva part, Friedman ressuscita el ideari del laissez faire i creu que s’han d’emprendre mesures individuals que permetin retallar l’acció governamental, la reducció d’impostos i la desregulació de sectors. Finalitzada la Segona Guerra Mundial i els períodes de postguerra, el lliure mercat es torna a imposar com a sistema únic i pròsper amb la utopia d’estabilitat.
La segona part se centra en l’“Economia basada en la realitat”. El dilema del presoner, la informació oculta del mercat o el concurs de bellesa de Keynes són alguns exemples que Cassidy utilitza per mostrar com el comportament humà pot ocasionar la fallida del mercat. L’autor en destaca la irracionalitat racional que és la “situació en què l’aplicació del propi interès racional en el mercat dóna lloc a un resultat inferior i socialment irracional”. Cassidy creu que aquesta formula és la principal explicació que va engolir el sistema financer nord-americà, és a dir, els interessos personals de les empreses i d’alts càrrecs com Greenspan els van conduir a una situació personal avantatjada que va repercutir de manera completament nociva per la societat amb l’esclat de la crisi. Aquest conjunt de teories de l’economia basada en la realitat no és tan conegut o generalitzat com l’economia utòpica però aporta un coneixement pràctic que en resulta útil.
En la tercera part, "La gran crisi”, Cassidy exposa com la irracionalitat racional va ser essencial en la bombolla immobiliària, el creixement del mercat de les hipoteques d’alt risc (subprime) i la consegüent fallida dels sistema financer. El boom creditici però no només va ser protagonitzat per l’hipotecari, sinó que també pel domèstic, el sector financer i els diferents governs (federal, estatal i local). La bombolla creditícia de seguida va fer ombra a la immobiliària. En aquest context d’apalancament financer, l’acció de Greenspan es va basar en el immobilisme. La posició del president de la Reserva Federal seguia aferrada a la il·lusió d’estabilitat basada en l’escassa supervisió i regulació i la preferència de mitigar les conseqüències abans d’intervenir activament en el decurs de la fallida. El gener del 2006, Alan Greenspan va abandonar la Reserva. El seu succesor, Ben Bernanke, no va reconèixer l’existència de la crisis fins que no es va fer efectiva la fallida de Lehman Brothers en el 2007.
En les conclusions de l’assaig, Cassidy explica que la Reserva Federal, com a organisme responsable de garantir l’estabilitat financera, hauria d’implantar un mínim de regles per assegurar l’efectivitat i l’estabilitat del sistema. Només d’aquesta manera es podria impedir el comportament racionalment irracional dels individus i empreses i evitar, alhora, el risc sistèmic que comporta el mateix capitalisme. Per tal d’assolir una funcionament òptim del sistema, l’autor creu que s’ha “d’afrontar l’economia utòpica amb una economia basada en la realitat”.
Títol: Por qué quiebran los mercados. La lógica de los desastres financieros
Autor: John Cassidy
Publicació: Setembre del 2010
Editorial: RBA Libros, S.A.
Núm. pag: 416
ISBN: 978-84-9867-820-8